Entrevista a La Cubana

Any de fundació: 1980.
Sector: Espectacles (teatre).
Ubicació: L’Hospitalet de Llobregat
Sitio web: https://www.lacubana.es/es/

Entrevistem en Jordi Milán, director i creador de la companyia de teatre La Cubana.

A què es dedica La Cubana? Com us definiríeu i quina és la vostra filosofia?

La Cubana és una companyia de teatre creada a Sitges el 1980. Ens definim com una companyia poc convencional a qui li apassiona el teatre. Ens considerem “teatreros”: ens agrada la part més creativa del teatre i aprenem cada dia d’aquest ofici.

Podríem dir que la filosofia de la casa és molt artesanal, “fait à la main”. També d’aventura: saps quan comença un nou projecte, però no saps mai quan acabarà. Ens deixem emportar per la fantasia i ens basem en la idea que tot és possible, que amb il·lusió pots fer moltes coses.

Com van ser els orígens La Cubana?

La companyia va néixer a Sitges l’any 1980. Tot va començar com un joc, com un grup de teatre amateur, i fèiem teatre com un hobbie. Més tard, el 1983, en el marc del Festival de teatre de Sitges, vam fer l’espectacle de carrer “Cubanas Delikatessen”, que va tenir molt d’èxit. Ho va veure l’Hermann Bonnín, que llavors era director del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, i ens va proposar de fer-ho a Barcelona. A més a més, també donava la casualitat que en aquell moment a Barcelona se celebrava un congrés de programadors de tot Espanya que van poder veure el nostre espectacle, els va agradar i ens van demanar que féssim el mateix a les seves ciutats per ensenyar-ho a tota Espanya, i vam dir que sí.

Tot això ens va permetre donar-nos a conèixer i començar a professionalitzar-nos. Cadascú tenia la seva feina i ofici, que vam deixar aparcats per aquell estiu. Jo, per exemple, vaig deixar la meva feina de dissenyador, vam fer un cop de cap i ens vam passar l’estiu de gira per Espanya, fent teatre, allò que més ens agrada. Però finalment no va ser només un estiu: van ser dos anys i mig (perquè anava sortint un bolo darrere de l’altre). Pensàvem que seria una cosa temporal, però ho vam anar enllaçant Així que tota aquella aventura va prendre un rumb més professional.

Més tard, a l’any 1986, vam tornar a fer teatre amb quatre parets amb un espectacle basat en l’obre “La tempestat”, de William Shakespeare. Va tenir molt èxit, i fins i tot vam anar a l’estranger. En aquell moment alguns dels companys van decidir que plegaven, però uns quants vam continuar, i així hem continuat fins a dia d’avui. I d’aquí ve tota la història de La Cubana, que va començar fa gairebé 45 anys.

D’on sorgeix el nom de la companyia?

El nom de La Cubana neix perquè volíem que tingués a veure amb Sitges. A finals del segle XIX, a Sitges, i a una gran quantitat de pobles de la costa a Catalunya i a tota Espanya, la gent se n’anava a fer fortuna a Cuba. La paraula “cubano” s’utilitzava molt com a sinònim de família aventurera. De fet, Sitges està molt relacionada amb Cuba: els gegants del poble són uns “cubanos”, hi ha carrers amb noms de ciutats de Cuba i hi trobem palauets colonials. Llavors ens va semblar que aquesta expressió tenia molt a veure amb tota aquesta aventura, tot aquest joc que va començar.

A part d’això, va donar la casualitat que la mare de la Vicky Planas, una de les actrius i fundadora de la companyia, tenia una botiga de roba que es deia “Modas Mercedes”. Un dia van decidir pintar la botiga, i per treure la pintura antiga havien de fer servir un soplet per deixar la fusta neta. Doncs resulta que a sota de la façana va aparèixer el nom del comerç anterior, que es deia “La Cubana”. Ens vam adonar d’això una nit, mentre tornàvem animats en acabar un dels espectacles, tot parlant sobre els americans i els indians: vam passar davant de la botiga i vam veure l’antic nom. I va ser com una mena d’il·luminació: tal com si se’ns hagués aparegut la mare de Déu de Lourdes, se’ns va aparèixer el nom de La Cubana.

Quant de temps us porta preparar cadascun dels vostres espectacles? Quants anys de mitja en cartell els teniu? I a quines ciutats porteu els vostres espectacles?

Alguns espectacles ens han portat 5 o 6 mesos de preparació, i d’altres, com “Cegada de amor”, van trigar un any. I després, els explotem molt: estem tres anys com a mínim amb el mateix espectacle, fem gira per tota Espanya a les principals capitals. A Barcelona, per exemple, 9 mesos o un any, a Madrid 7 mesos, Sevilla, Bilbao, un mes… Després anem a llocs més petits, on hi estem quinze dies o una setmana.

Les Teresines han estat i encara són un dels personatges mítics de La Cubana. Tant, que ara llenceu un llibre sobre la seva biografia, “Vida de Teresina. Biografia autoritzada de les Teresines”. D’on va sortir la idea d’aquests personatges i per què creieu han tingut tant d’èxit?

Les Teresines són tres germanes jubilades que viuen de l’economia submergida al barri de Gràcia de Barcelona. Són dones que parlen tal com els surt, amb un llenguatge molt de carrer. Vam crear la sitcom Teresina S.A. sense grans pretensions al 1992, i la veritat és que ha estat una sèrie que ha tingut molt de ressò (és un fenòmen que a nosaltres encara resulta sorprenent). Per això vam acordar fer el llibre “Vida de Teresina” amb l’editorial Penguin, sobre tot allò que la gent no coneix de la vida d’aquests personatges tan entranyables.

Podríem dir que tots som una mica com les Teresines: tots som bons, però amb un punt de dolenteria. Són unes dones d’empenta, catalanes, i això no es pot traslladar a cap altre lloc, ni tampoc les podem equiparar al concepte espanyol de “maruja”. Cada lloc té el seu propi estil, que es trasllada en la forma de fer i actuar dels personatges.

D’on surt el concepte “Teresina”? El vam inventar nosaltres, i va molt vinculat a Sitges. És un tipus de senyora que ens va fer molta gràcia. Coneixíem a vàries Teresines: la Teresina del ballet, la Teresina de la floristeria, la Teresina del modista… I sobre per què són tres, ens vam inspirar en unes senyores que coneixia la meva família, que eren tres germanes. Es deien “Les Modestes” (les anomenàvem així perquè el seu pare es deia Modest), i una d’elles era separada i les altres solteres. Havien estat maquinistes de sabates i es dedicaven a fer jaquetes de pell.

La temàtica que es mostra a la sèrie sobre l’economia submergida i les comandes que feien les Teresines és real. En aquella època molta gent es dedicava a ensobrar des de casa, per exemple, i es guanyava la vida d’aquesta manera, per això vam decidir plasmar-ho a la sèrie. Nosaltres pertanyíem a una època en què l’economia submergida estava a flor de pell. Als anys 60, molta gent feia hores extres: treballaven en una botiga i en acabar anaven a una altre lloc, i així es guanyaven un sobresou.

Què considereu que hi ha darrere de l’èxit de la la companyia? Què creieu què us fa diferents o singulars respecte altres companyies de teatre?

El que ens diferencia d’altres companyies és que utilitzem molt l’artesania, allò que diuen els francesos “fait à la main”. Basant-nos en la idea que tot és possible. El teatre és un art efímer que es fa i es desfà cada nit. Neix com una obra escrita, però després s’interpreta molts cops, i encara que cada nit sigui el mateix, cada dia és diferent.
La forma d’actuar també és bastant peculiar, basada en el costumisme. Aquell “teatre” que tenim al nostre voltant: de la nostra família, la nostra feina, que passa inadvertit com a teatre. Però és teatre. Tot això ens agrada reproduir-ho. Potser el teatre, com a teatre, no ho utilitza tant, perquè tot ha de ser dit i fet d’una manera més curta, i en canvi nosaltres agafem tota aquesta forma de parlar més “normal”, perquè la gent se senti identificada.

D’aquesta manera, apropem els personatges, que a primera vista poden semblar estrafolaris o exagerats, però després la gent surt al carrer i els veuen, són reals! I molta gent ens diu: aquest o aquella s’assembla a tal personatge. Els agrada veure representada la sogra o el veí en els nostres personatges. Poden semblar estrafolaris, però són reals. Al final, una persona ha d’anar “xuclant” de tot arreu i de la vida mateixa, i el teatre s’inspira en tot això.

També destacaria el fet que el públic interactuï en els espectacles. Ens agrada la seva participació: no ens agrada forçar, però sí la idea de jugar amb ells. De la mateixa manera que jugàvem a indis i americans de petits, on creaves un joc, i cadascú assumia el seu rol, nosaltres juguem amb el públic. I a la gent això els agrada. Fins i tot hi ha molts que d’entrada no estan disposats a jugar, però acaba entrant en el joc, com per exemple, a “Campanades de boda”, on els disfressàvem a tots de convidats. Ens agrada que el públic s’adoni que el protagonista són ell: som els conductors i ells els guionistes. La inspiració ve d’allà.

Què és el que més valoreu de CINC?

CINC per a nosaltres ha estat tot un descobriment: ens sentim segurs i tranquils, ja que sabem que estem en molts bones mans. M’agrada fer teatre, però no tant haver de tenir una empresa per poder fer-ho, ser empresari… I en aquest aspecte els professionals de CINC ens assessoren i sempre ens donen molta tranquil·litat.